Omplint Buits

Seguint el fil temàtic de la primera xerrada-debat duta a terme el dia 26 de març, amb el títol “emmarcar la ciutat porosa”, el dissabte 21 d’abril proposem un itinerari marcat per diferents buits urbans amb la intenció d’omplir-los, a la vegada de forma simbòlica i material. De fet, la xerrada del mes de març, que comptà amb la participació de Werens, Joan Vilapuig i Gaby Farrage, plantejava diferents alternatives artístiques a l’hora d’intervenir sobre l’espai i la ciutat. Doncs bé, hem volgut traslladar al carrer algunes de les idees que sorgiren aleshores. Per fer-ho, hem comptat amb la col·laboració no només del mateix Werens i Acció Cultural Metropolitana (Joan Vilapuig i Anna Recasens), que ens han ajudat a organitzar l’esdeveniment, sinó amb una sèrie de grups artístics que ja fa temps que també duen a terme accions a la ciutat de Sabadell, especialment en espais buits o abandonats. A més, a cada una de les parades del recorregut, motiu d’una intervenció artística, s’hi han afegit les veus d’actors procedents d’àmbits i disciplines diverses: Guim Camps (crític d’art), Màrius Navazo (geògraf), Josep Casamartina (historiador i crític d’art) i Oriol Sorolla (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca).

El recorregut en sí – el trànsit a peu per diferents punts de la ciutat -, es pot considerar ja la primera actuació artística. Si per art podem entendre, de forma genèrica, l’activitat que construeix una nova mirada (sobre allò que és immens o petit i que, per tant, sovint ens passa desapercebut, per una banda; mirada alternativa o crítica, per altra), sense dubte la pràctica de caminar per la ciutat és, avui en dia, una forma d’art. Al mateix temps, també és l’oportunitat per construir una nova comunitat, feble, precària, circumstancial si es vol, però comunitat al capdavall; un fet que és, d’altra banda, capital en un moment en què des de les administracions i el poder, la dissolució del vincle social i comunitari és una estratègia conscient i deliberada.

A 3/4 d’11 el seguici surt de l’Alliance Française enfilant el carrer Sant Joan amunt: propera parada, nº12. Si el grup avança a pas lent i solemne és perquè la ocasió ho requereix: ens dirigim a l’acte de defunció de l’edifici nº12, del carrer Sant Josep. El grup Viuda De són els mestres de cerimònia. Ulleres fosques i silenci. Sobre l’altar d’una columna clàssica (també fosca), les despulles simbòliques de la casa són incinerades. Desprès, un dels membres de Viuda De, enfilant-se per una escala, consagra l’urna amb les cendres a l’únic espai reservat als Sants o a les Verges: l’antiga capelleta de la casa nº12 (que l’enderroc ha deixat a la vista de tothom). Guim Camps afegeix unes darreres paraules. Descansi en pau.

Perversió dels números, sí: en aquest lloc s’hi aixecarà una nova construcció (o no) i mantindrà el mateix número (el 12), però per molts o per pocs, deixarà de ser “el nº12 del carrer Sant Joan”.

Commogut, el grup avança. A la plaça de l’antic Vapor Turull, transformat avui en dia en un cementiri de cotxes, ens hi espera la segona parada. Aquí, una intervenció col·lectiva ha guanyat un espai on només hi circulen cotxes de joguina; sobre lones acolorides, jocs, cadires, contes i pales reivindiquen més presència urbana. Veritable república infantil (i no tant infantil) entremig de tanta tirania motoritzada. Enfilat en una tarima com aquell filòsof de la Grècia clàssica que expressava valors i opinions al vell mig de la plaça pública, Màrius Navazo també ha contribuït a fer d’aquest espai, un espai de reflexió comunitària.

La rua no s’atura.

L’antiga Casa de la Maternitat, obra de l’arquitecte Josep Renom situada al carrer de l’Illa, acull la tercera parada. Ramon Puig (Werens) pinta el graffiti d’un noi botant una pilota a una de les portes tapiades. El noi pensa en veu alta. Ens representa. Algú escriu: “memòria”, i per això Josep Casamartina ens explica la història d’aquest edifici tan singular. 

Si bé en un sentit molt diferent, també és singular l’estructura a mig construir situada al carrer Tres Creus, nº11. Quan temps fa que l’obra està aturada? I mentrestant, què s’hi pot fer? El grup PCREW té una resposta possible. Col·loquen uns suports al primer pis, de cara al carrer, que porten inscrites les lletres del grup (P-C-R-E-W). Preparen un arsenal de globus carregats amb pintura. Resultat: guerra de colors. Uns colors que contrasten amb el negre futur dels afectats per la hipoteca. L’Oriol Sorolla, membre de la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca), descriu la situació actual i les alternatives que estan duent a terme des d’aquesta plataforma.

I amb això arribem al darrer dels espais buits: l’Euterpe. Aquí ens esperen en Joan Vilapuig i l’Anna Recasens (Acció Cultural Metropolitana). Han muntat un expositor que ens permet reconstruir parcialment la vida social i cultural d’aquest lloc. Ens recorden, a més, que la pèrdua del teixit urbà va acompanyada de la pèrdua del teixit social. I per veure què en queda de tot això, s’han col·locat un parell de bancs que permeten enfilar-se i veure què hi ha més enllà del mur: el solar de l’antic Euterpe. Perquè l’art també pot consistir en això: proporcionar els mitjans per una mirada privilegiada. Paul Ardenne en diu estètica de l’observatori, és a dir, muntar “estructures la finalitat de les quals és permetre a l’espectador la observació de la naturalesa en funció del que és”. Avui en dia, l’Euterpe és un solar. I punt. Fa temps, però, havia estat un centre social on, entre altres coses, la gent hi anava a fer el vermut. Per aquest motiu, acompanyats per la veu i la guitarra de Carlos Brahmachari, hem acabat l’itinerari fent el vermut.

Més d’un s’ha queixat de que la vàlvula del sifó no funcionava. En temps de crisi, no tot raja com voldríem.

Bernat Lladó Mas, 21 d’abril de 2012

Fotografies: Berta Tiana / (Sa)badall


Anuncis

Els comentaris estan tancats.

  • Llicència