“Camí d’anada i de tornada” de Salvador Cardús

El sociòleg Salvador Cardús va publicar el dissabte 12 de gener un article al Diari de Terrassa al voltant de l’exposició “Urbanoporosi. Sabadell i els silencis urbans” que es pot veure aquests dies a Terrassa, a la seu de la Delegació del Col·legi d’Arquitectes.

w

Camí d’anada i de tornada

La delegació terrassenca del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya presenta una exposició –Urbanoporosi – i ha organitzat un parell de taules rodones per reflexionar sobre com les nostres ciutats reflecteixen no tan sols la depressió econòmica que vivim, sinó l’estat d’ànim dels ciutadans. O, més precisament, com el paisatge urbà marca aquest estat d’ànim. Si és cert, com deia l’arquitecte Sert, que “l’arquitectura crea escenaris per a la vida”, ara mateix els carrers transmeten ànims de derrota després d’una batalla immobiliària que s’ha endut des de modestos domicilis particulars fins a institucions tan rellevants com les nostres dues caixes d’estalvis vallesanes.

L’exposició de Bernat Lladó, Maties Serracant i Berta Tiana mostra imatges de Sabadell, però pel que fa al cas, podrien ser perfectament de Terrassa o de qualsevol altre poble o ciutat del nostre Vallès. La proliferació de cases tapiades als carrers més cèntrics de la ciutat, la presència d’estructures d’edificis a mig fer abandonats o la profusió de rètols de locals comercials tancats precipitadament que s’ofereixen per a ser llogats o comprats, ens acompanyen pels nostres recorreguts urbans més habituals. Tant, que com han anat creixent de manera silenciosa, no ens n’hem acabat d’adonar. Pot semblar una exageració, però el mateix itinerari des d’allà on vivim fins al Vapor Universitari, fet abans o després de veure l’exposició, es transforma. Efectivament, de tornada a casa, t’adones de fins a quin punt la ciutat es plena d’allò que mostra l’exposició i que, de manera rutinària, hem anat incorporant sense adonar-nos de la seva magnitud. En el camí d’anada, formes part del mateix paisatge urbà, n’ets un element més indestriable. En el de tornada, et pots situar fora d’aquest paisatge, de manera reflexiva, com a observador, entre perplex pel grau de degradació i abandonament i, a cada passa, més i més indignat per tot allò que ens hi ha dut.

És aquest distanciament de la rutina, aquest sortir fora d’un mateix, allò que proporciona les eines emocionals i intel·lectuals que permeten adoptar una visió critica i, per què no, autocrítica, sobre allò que ens sorprèn i indigna. I no tan sols pel que veiem, sinó també per la consciencia d’allò que ha desaparegut. En la primera taula rodona, l’arquitecte Manel Larrosa feia una defensa del “valor de la permanència”, que és sobre el que es pot construir una tradició, una identitat, l’estima per allò que ens identifica. En canvi, les nostres ciutats, lamentablement, han esdevingut un escenari de desmemòria activa. També en termes urbanístics, hem estat sotmesos -en aquest cas, des d’aquí mateix- a un espoli dramàtic dels punts de referència que, ni que fossin pobres i modestos – o precisament perquè eren tan pobres i modestos com ho havíem estat nosaltres- ens podien haver recordat qui érem. Esborrar la memòria, sigui històrica, política o urbanística, es una manera d’afeblir-nos per acabar sent mes mal·leables als interessos especulatius d’uns pocs que així es poden moure en la impunitat fent-nos-en còmplices tan ingenus com necessaris. Cal un repensament crític de les nostres ciutats, que ha de començar per un exercici d’autocrítica política, econòmica i social sobre què s’ha estat fent els darrers anys. I a mi em va semblar clar que el Col·legi d’Arquitectes de Terrassa està disposat a liderar-lo. Estiguem atents a les seves reflexions.

Salvador Cardús

12 de gener de 2013

publicat al Diari de Terrassa

Anuncis

Els comentaris estan tancats.

  • Llicència