Projecte

 

(Sa)badall: ciutat en runes.

 

1. Funció. Som observadors de la ciutat que ens envolta, aquella per on ens movem diàriament i que configura el nostre paisatge quotidià. Un paisatge que a poc a poc s’ha anat buidant i deixant. Només cal recórrer els seus carrers amb mirada crítica i pausada per adonar-se de la magnitud d’aquest abandonament: parets tapiades, solars, estructures a mig construir, habitatges per estrenar, locals comercials buits, persianes abaixades, rètols de “En Venda o Lloguer”, naus que s’ensorren … Vivim en una ciutat esberlada, on s’obren buits com badalls sobre el terreny.

Aquest fenomen es pot observar a Sabadell, la nostra ciutat, i arreu dels pobles i ciutats del Vallès. Nosaltres, però, ens hem centrat provisionalment en l’espai on vivim: el sector més antic i els teixits d’eixample del segle XX, és a dir, els barris del Centre, la Creu Alta, Gràcia i l’Eixample.

La nostra intenció és evidenciar aquest fenomen i testimoniar-lo. Les seves causes són diverses i sovint sobreposades. I les conseqüències van molt més enllà de les que mostren els micropaisatges urbans explorats, abastant aspectes econòmics, ambientals, socials, patrimonials, estètics o de salut pública. Creiem que és necessari impulsar un debat sobre els reptes i les oportunitats que representen aquests espais abandonats, en desús, desaprofitats, per tal d’aconseguir que el lloc on vivim sigui en el fons més ple de vida. De fet, el futur de la ciutat haurà de sorgir de les seves pròpies runes. Intentem reconèixer-les.

 

2. Forma. Per tal d’evidenciar aquest fenomen d’abandonament generalitzat hem optat per exposar-lo sensiblement a través d’una mirada que és, a la vegada, subjectiva i objectiva. La imatge fotogràfica vol documentar i registrar una ciutat que s’esfondra i s’esquerda, que perd densitat, que esdevé opaca, que ha perdut la força o la falta d’imaginació per fer-ne de les seves runes (històriques o programades) els llocs de la creativitat futura. Imatges que simulen el punt de vista del ciutadà, del vianant; un ciutadà que no viu la ciutat des de la posició utòpica i privilegiada del tècnic i del buròcrata – vivència zenital del mapa -, sinó d’aquell qui es perd entre els carrers i els trajectes quotidians. Uns trajectes que per ser, precisament, diaris i repetitius, són susceptibles de perdre la perspectiva crítica i la sorpresa que produeix un fet que hauria de ser l’excepció – el desús de l’espai -, i que s’ha convertit, no obstant això, en la norma urbana. Les imatges fotogràfiques volen produir l’estranyament. I això perquè, de fet, la realitat que documenten hauria de ser, sense dubte, estranya i aliena al bon funcionament de la ciutat.

Per mitjà de l’estranyament produïm una sensibilitat nova davant l’abandonament urbà. Un fenomen que ha estat, en el nostre cas, resseguit a la ciutat de Sabadell, però que es repeteix en molts punts de la nostra geografia. El blanc i negre de les fotos no només permet retallar i ressaltar aquest fet, sinó indicar al mateix temps el caràcter incert i generalitzat d’una realitat que podem anomenar, sense por a exagerar, anti-urbana; contrària al desenvolupament de la ciutat i tot allò que aquest mot representa. Si bé una de les fotos es pot identificar i situar clarament a Sabadell (“Del Llac Center”), les altres no. La perspectiva tancada, reduïda, frontal, de les imatges cerca, de fet, la seva descontextualització. I això perquè, certament, ens trobem davant un fenomen global, que no remet a cap context particular; encara que les seves conseqüències siguin ben concretes i localitzades. A través de la imatge fotogràfica es vol “reordenar el caos”, aturar i centrar la mirada sobre un fet que requereix sense falta i de forma immediata un plantejament comú. Per mitjà de les fotos no només volem representar la realitat, sinó produir certs efectes: un canvi d’actitud, en primer lloc. D’aquells qui viuen la ciutat, d’aquells qui la produeixen i d’aquells qui l’administren.

Publicar les fotos que el lector té ara entre les mans, davant la seva mirada atenta, vol dir finalment això: apoderar-se de forma col·lectiva i virtual de l’espai; que l’espai físic i mental de la ciutat, allò que es construeix i les seves imatges, esdevingui públic; és a dir: el motiu d’un debat a porta oberta. D’una república.

De la ciutat i les seves representacions actuals en depèn la societat futura. No la deixem escapar entre runes i badalls.